LA HISTÒRIA MAI ESCRITA D'UN TALP I UNA GAVINA


- Què fort!!! – es va escoltar dir a un ocell que surava sobre una Font Original de poderoses aigües.
- Doncs sí, és molt fort – digué el seu company, tot mirant-se a l’altre.
- Com ha pogut ser...? – s’estranyà el primer no donant crèdit al que veia.
- És una bonica cançó. La sents...? – ploriquejar el segon emocionat.
- Si, si que és bonica. Qui pot ser que canti això...?
- Doncs no ho sé. Calla, no parlis. Callem i escoltem.

Una gavina trapella que escoltà la conversa, de sobte es posà a cridà ben fort. Surant sobre els seus caps, impedint-los continuar gaudint de la cançó. Just al passar pels caps dels ocellots que xerraven, xisclava amb totes les seves forces. La gavina ho tenia clar, els hi faria la punyeta a aquell parell de tarats.

- Què coi els importarà a aquest parell el que passi allà a baix a la Font – digué per a si mateixa.

La gavina emprenyadora, va començar a girar i capgirar per sobre dels ocells tafaners, molestant-los i fent-los de guillot. La seva pretensió era treure’ls de polleguera.
Els ocells es volien fer els sords, però en el fons no podien i cada cop que la gavina xisclava per distreure’ls, uns forts xerramecs se’ls hi escapaven, treien fums de les orelles.

- Serà estúpida la gavina dels collons!!! – es va queixar el primer dels ocellots.
- És una beneita. I si li parem una trampa? Estic fart d’ella – assegurà el segon dels ocellots.
- Si, fem-ho, perquè sinó calla em donarà un revolt.
- No, Charly revolts dels teus no, si us plau, que cada cop que et dóna un, acabo perillant de debò.
- Ets un feble i un poca solta per tractar-me així. Ja saps que jo sóc molt fi.
- Si i tant que ho sé, de bon tros que ho he patit.
- Be, menys xerrameca, anem a fer de trapelles, quin rotllo de cançó.
El fort xivarri al mig del Bosc, va despertar al ferotge llop.

- Qui està fent aquest soroll? – preguntà a crits el llop, famèlic de tanta fam que passava.

Els ocellots es van acollonir de debò, si despertaven al llop estaven morts. Feia molt molt de temps que coneixien el seu temperament. El llop no suportava les seves ganes de joc. Així, en silenci s’amagaren i sense dir res, van fer veure que els del soroll no eren ells.
El llop, després de comprovar que tot havia sigut un mal son, es va tornar a dormir. Feia molt que ningú li donava de menjar. Així que decidí acabar amb tot. El seu final estava clar, havia de morir. Ningú a aquestes alçades s’espantava de la seva ferotgia. Estava més que acabat. Moriria en pau si el deixaven dormir.
Amb un ull obert i un altre mig tancat, es va quedar al llit que s’havia fet amb fulles d’un mil·lenari cirerer. Els ocellots convençuts de que el llop era un ruc, van continuar fent la seva, un parany molt divertir per atrapar a la gavina que els feia tant la punyeta.
El parany consistia en que un cop atrapada la gavina, li farien preguntes concretes sobre la vida en el Bosc. Si endevinava la majoria, quedaria lliure, sinó, li traurien el plomatge i quedaria nua de per vida. En Charly s’ho passava pipa y en Rufí maquinava quines serien les preguntes.
A tot això el llop els havia descobert. Havia estat observant amb un ull obert. Va decidir no dir res i esperar els esdeveniments.
Al fer-se ja de nit, la gavina va interrompre de nou en aquell indret. Volava i xisclava creient que els molestava. Es va estranyar de no sentir com els ocellots es queixaven i així va continuar rient i fent el que li donava la gana.

- Eeeiii tu, si tu, la gavina!!! – cridà l’atenció en Rufi al ocell que amb el parany esperaven.
- Em parles a mi...? Perdona però tinc un nom... – contestà orgullosa – sóc en Tom i volo i xisclo de l’emoció.
- Doncs que sàpigues que molestes – li confessà en Charly.

Dit això, en Tom tocà terra i en Rufí li llençà una xarxa per prendre-la. La gavina xisclava demanant socors. Els ocellets morts de por, no volien despertar al llop.

- Calla collons, calla no cridis que vindrà el llop.
- Deixa’t de jocs, aquí no hi ha cap llop, és un conte molt estúpid, aquest de que el llop vindrà i et menjarà – contestà la gavina trapella.

La gavina, parlava i parlava sense callar, atrapada sota la xarxa, mirant-se als ocellots i sense adonar-se que just al darrera ja hi era el llop.
De sobte, s’escoltà un crit. Davant de tots aparegué un talp amb una espasa, fent piruetes a l’aire, tot dient:

- Us faig saber en nom del rei que ara mateix heu d’alliberar a aquest ocell – digué dirigint-se als ocellots trapelles – en cas de desobediència us hauré de fer captius. Es tracta d’una ordre de la reialesa d’aquest Bosc.

Els ocellots van començat a tremolar de por. No tenien escapatòria. Per una banda estava el llop i per l’altre el talp enviat de cop. Ni tant sols se’n recordaven de la gavina, que aliena al que succeïa, continuava dient la seva. Era molt curiós, que el llop no es llencés a sobre d’ella.

- T’has fixa’t que el llop no se la menja...? – digué en Charly.
- Tens raó aquí està passat quelcom... haurem de descobrir-ho.

A tot això, el talp es dirigí a la gavina, tallà la xarxa que la cobria i la deixà lliure. La gavina es donà un vol i el llop no treia la vista del talp que amb l’espasa senyalava el sol.
Els ocellots, es miraven l’escena, encuriosits per la situació, fent cabòries que no els portaven en lloc. La gavina continuava xisclant sense callar, per sobre dels caps de tots. Els ocellots continuaven conversant, intentant treure-li el suc a tot. El talp feia garagots amb la punta de l’espasa creien que tallava l’aire i que parlava en nom d’un tal senyor, l’amo de tothom. El llop al·lucinava, allò no era propi del Bosc. Se’ls mirava a tots i tal i com ho feia sentia que per primer cop, podia posar l’orella. S’estava fartant i molt de tot, era hora de tallar aquella estúpida escena.
Sense venir a compte aparegué una bonica fada que en les mans portava una dolça baia, acabada d’agafar d’un arbust que trobà quan passejava.

- Oh!!! Qui sou tots vosaltres...? – demanà, a veure qui li contestava.
- Jo sóc en Charly i ell és el meu germà Rufí, som dos ocells sense destí.
- Jo sóc en Tom, estic ja fart de tot, no suporto a aquest parell, es creuen que són molt llests.
- Jo sóc en Fredy, un talp enviat pel rei, sóc servicial i molt molt espavilat. Tinc una espasa màgica, però encara no sé com va.
- I tu qui ets..? – preguntà dirigint-se al llop que els mirava a tots badallant.
- Sóc el ciutadà, sóc el fill i sóc el més antic, també sóc algú distret i algú que no parla gens. Sóc un solitari, sóc molt llest, molt antic i molt savi, però a l’hora no sóc res, doncs quan m’hi fixo, acabo adonant-me que sóc esquerp i fred.
- Oh!!! Em sembles molt entranyable... – exclamà la fada, sobrevolant el cap del llop que mig plorava.
- Com és que no fas res per atrapar-nos i acabar amb tots nosaltres...? – s’atreví a preguntar el talp que portava missatges.
- No menjo ocells i tampoc menjo talps – digué en veu baixa, intentant recordar el motiu d’aquella angoixa que tant oprimia el seu cor.

El llop sentí de cop un dolor immens, just al mig del cor. Es quedà en silenci sense dir res i poc a poc, es dirigí de nou a la seva guarida, col·locant-se sobre el llit de fulles de cirerer. Com si allò que visqué fos impossible, li semblà escoltar a algú que a cau d’orella li deia:

- Sóc la Petúnia, la teva filla petita, em recordes...?

El llop obrí el cor, s’emocionà de cop. Era la seva filla, era la més petita la que mai va poder conèixer.

- Pare, vull conèixer-te, així tu també em podràs conèixer a mi. Jo no et tinc por, ni tampoc sento dolor al meu cor. Pare... Pare... m’escoltes...? Pare...!!!

Un fort tro que esclatar fent trontollar tot el que existia al Bosc, va fer despertar de debò al Llop. A la mateixa velocitat del tro, el Llop sortí de la guarida. Plovia fort, tant que ni tant sols es podia veure un pam al voltant. Era negre nit. Quedà aturat. Recordava perfectament la conversa que acabava de viure en somnis. Era cert, estava ven adormit. Tant adormit que es distreia inventant-se histories que no li portaven en lloc, tot per amagar la veritat del dolor que patia el seu cor.
Els ocellots no eren de debò, la gavina una invenció, el talp una forma de posar-hi ordre al caos d’aquelles aus.
No imaginà quan de temps havia estat allà. Aturat, sense fer res, sense omplir el cor, només sentint la seva ment plena de sorolls.
Un cop decidit a capgirar tot allò, va fer-se el fort i va tenir clar que volia conèixer a la Petúnia. El problema era que no tenia idea de com trobar-la. Si s’estava allà mai aconseguiria arribar, no quedava més remei que posar-se a caminar.
De sobte, recordà una fada, una noieta que el va fer reaccionar.

- Fada, Fada!!! – cridà – tu si que ets real. Pots venir a ajudar-me...? – preguntà tot xisclant-li a l’aire, per si el missatge li arribés a la fada.

La fada no va fer acte de presència. Pot ser també va ser una invenció. El dubte de tot, s’instal·là al seu cor. De sobte no tenia certesa de res. L’emoció va marxar i al fer-ho va tornar a ser aquell llop cabut.

- I si torno a la guarida i allà tot sol espero a morir-me..? Pot ser és el millor. No vull fer tant d’esforç.

Aquella era l’única vida que el llop coneixia. L’altre li semblà només una suposició. Una força el portava cap a un nou camí i una altre a tornar a quedar-se sense destí.

- Ja n’hi ha prou. M’haig de decidir. Haig de tornar cap el que conec o anar a cercar l’aventura de la meva vida – es digué.

Allà mateix, va trobar un tronc d’un arbre preciós, al veure aquelles fulles, li van recordar les mateixes fulles amb les que en el seu dia va fer el llit en el que dormia. Eren fulles de cirerer. Allò era una bona senyal. Se seuria sota la copa i allà cercaria el que en veritat volia el seu cor.
De sobte una joveneta Lloba amb ulls clar com els seus, li llepà el rostre fent-li pessigolles.

- Pare!!! Ets tu!!! T’he trobat. Pare!!! Sóc jo, la Petúnia, la teva filla petita.

El Llop ràpid obrí els ulls. Acabava de veure de nou la seva filla. Era molt curiós. Només li apareixia quan tenia tancat els ulls però en canvi no dormia.
Aquesta vegada ho havia entès, si volia conèixer-la hauria d’entrar en el món en el que Ella hi gaudia. Ho aprendria a fer. N’estava segur de que podia.
Des de llavors al Bosc, tothom va saber que el Llop estava fent un esforç per a recuperar la seva veritable família.
Les fades reien i cantaven. Els esquirols furgaven les llavors deixant el rastre per a que el Llop reconegués com es tornava. Les bestioles més lluminoses, feien palpitar les llums com si fossin estels dins la negror del cel. Els estaquirots, van decidir moure’s de debò, ara era el temps de deixar d’estar-se quiets. Les abelles, els cucs i les marietes, així com les papallones i les formigues voladores, van decidir reconstruir una bona part del camí. Eren tant, tant treballadores, que en pocs dies el van tenir llest, per a que el Llop el trobés. Tothom hi treballava en consonància amb la Fe que el Llop hi posava per recuperar-se. Però cada cop que la Fe trontollava, al Bosc de sobte, tot s’aturava.

Feia molt molt de temps que tothom esperava a veure que passava. Al Bosc tot estava ja llest, no hi faltava de res. Havien passat els anys quan tot esdevingué com si de nou, la vida tornés al Bosc. Un sol lluent, es filtrava entre les branques de tots aquells arbres.
Un silenci envejable, era l’únic que s’escoltava. Ningú gosava dir res. Ningú reia ni plorava. Ningú patia ni sentia que alguna por ho embrutaria tot. La pau s’enfilava per les fulles i les branques, sacsejant-se arreu. El camí estava fet. Havia quedat preciós.
De sobte, una Filla i un Pare es van poder distingir com s’apropaven. El Pare era feliç, havia conegut a la seva petita i s’havia deixat conèixer per Ella. Els seus ulls no tenien por de res, ni tant sols de allò que esdevinguera quan per primer cop es trobà de nou amb el seu amor, la Lloba ferida que un llunyà dia, abandonà en mig del Bosc.
Quan el Llop va penetrar del tot al Bosc, tothom va marxar. La Petúnia també el va deixar sol, el següent pas l’havia de fer tot sol. El Llop sabia on havia d’anar. Ho tenia clar. Recordà com un bon dia, uns pardals, parlaven de la Font Original. Allà hi seria Ella. N’estava segur.
Es va deixar guiar pel soroll de l’aigua. Va quedà aturat quan va veure la Cascada. Era espectacular. Era la Font més màgica que mai hagués pogut imaginar. S’apropà al mateix caire, ben be on et podia arrossegar l’aigua i sense més es va llençar. Només si ho feia, la trobaria a Ella. Sense ni tant sols nedar, va fluir per aquell mar. Va gaudir per deixar-se portar per aquell cúmul de sentiments. Cada un d’ells escrivia, una paraula d’amor, pel que per Ella sentia. Cridà cada paraula al vent. La cridà sense amagar-se.
Sense saber com, l’aigua el portar fins a una cova escarpada. Era tot fosc. Tot i així va penetrar en aquelles entranyes. Conforme ho anava fent, s’escoltà un soroll. Era algú que cantava.
Sense més, va cantar Ell també. Va cantar fins a fer-li saber que havia tornat. Va cantar. La va acompanyar i va esperar a que Ella el perdonés.
Ningú va saber el que allà dins va passar. Només us podem dir que cada cop que algú arriba a la cova, els pot escoltar a tots dos, cantant i ballant dolces estrofes que ells mateixos han composat.

Ara al Bosc flueix la joia, gràcies a que estant junts el Llop i la Lloba.