CINTA, UNA ÀVIA MOLT SÀVIA



Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol hi havia una preciosa jove que passejava gaudint d’un espectacular paisatge. Vivia – en el seu interior – molt allunyada de aquells que hi compartien amb ella la seva experiència en la terra. I ho feia per que coneixia molt be com expressar intensament la veritable bellesa. Així aquell dia qualsevol, es dirigia decidida a fer una descoberta, quelcom que la motivés a continuar essent ella mateixa. De sobte, s’escoltaren els crits de nens i nenes que jugaven.
S’apropà a gaudir de l’alegria de la canalla. Corrien, es perseguien, reien, s’amagaven...
De vegades somià amb haver pogut ser una més entre tots aquell nens, doncs feia molt que no recordava el que se sentia posant-se en la pell de la infància. Malauradament sempre se li havia exigit ser madura, ferma, lluitadora i segura, però de vegades aquesta exigència s’havia tornat malaltissa, doncs mai no sabia quan hi havia prou.
Una nena petitona i eixerida d’entre el grup, la va reconèixer, així tal i com ho va fer, va córrer cap a ella:

- Àvia!!! – digué la nena amb els ulls efervescents, ples d’alegria per trobar-se a la Cinta.

La nena i l’àvia continuaren caminant cap a un lloc indeterminat, d’entre tanta vegetació com hi havia. Els rosers lluïen ferms, les margalides mostraven la seva gràcia al dia, les orquídies s’estenien mostrant quan eren de sensibles i les clavellines, ho omplien tot d’aroma i alegria.
La Cinta estava entusiasmada, aquell indret era el que ella somiava. Gairebé el podia tocar amb el seu cor i a sobre anava molt ben acompanyada.
De sobte, s’adonà que la resta de nens i nenes també s’havien unit a la passejada. Una gran extensió d’aigua s’obrí davant dels seus ulls. Eren les aigües del gran Cor de la Mare.
Es podien veure donar saltirons a les berlànies. Els dofins formaren una increïble dansa. Era un regal per la Cinta mare. Era un regal per haver aconseguit brindar l’amor a tothom, sentint profundament com ho faria la mare de tots.
Els somnis de la Cinta van quedar al descobert. El cel d’aquell dia va voler mostrar-li a tots, les meravelles amb les que hi somiava el seu cor, així ningú va ignorar la força d’aquells sentiments tant importants, i sense dubtar-ho, els presents es van posar a treballar. Ho tenien clar. No hi havia res que aturés allò que a partir d’ara la Cinta desitgés.
La jove estava molt emocionada, no s’ho podia creure, no podia creure que havia arribat fins aquí. Llavors entre el silenci de les seves emocions, s’escolta una dolça veu:

- Cinta, vine, vull que coneguis això.

Una dona d’incalculable bellesa, va ser qui es va pronunciar. La Cinta sense dubtar d’aquella veu eterna, la va seguir.
S’endinsaren en una cova en la que reverberaven els son de milers de milions de diferents pedres. Eren cristalls de colors que ho envaïen tot. La Cinta admirava tanta bellesa, al temps que el seu cor s’engrandia de joia.
De sobte, un cirerer preciós va aparèixer en el mateix centre. La dona amb la seva delicadesa li digué:

- En aquest cúmul de bellesa hi has participat tu.

Els nens i nenes les havien seguit. D’entre ells va aparèixer la neta.

- Àvia jo he vingut per a que sàpigues que res del que has viscut ha estat perdut. Que la teva riquesa és aquesta bellesa. No t’oblidis mai d’això.

Entre els sentiments que es barrejaren, es va poder escoltar de fons, una música que començava. Era la música de tots.

Allà ficats en el mateix Cor de la Mare, tothom va quedar en silenci escoltant la música que brollava per a celebrar l’arribada de la Cinta, l’àvia més sàvia.